Bibliotecamallorquina

Acomiadaments

Recordo quan era jove -més que ara, fins i tot, que quedi clar jeje- que un company de classe em comentà que era més difícil deixar una relació que començar-la. Triar sa forma i es moment de deixar-ho és molt més difícil que atravir-te a dir-li a s´al·lota que t´agrada els teus sentiments.

Jo, un nin tímid i amb ses orelles més separades que ses cames de na Paris Hilton, no vaig creure aquesta afirmació. Però això sí, em va quedar gravada, probablement més per considerar-la absurda que qualsevol altra cosa.

Amb es temps he pogut comprovar la gran veritat d´aquesta afirmació; aguantes qualsevol cosa només per comoditat i per por a fer ferida. El Sí sempre és molt més atractiu que el NO, paraula antipàtica de la qual alguns fugim de forma innata, així em varen educar.

Veure com any darrera any es fan activitats a la biblioteca que no tenen res a veure amb el que hauria de ser (exàmens, guarderia, sala d´estudi, sala de càstigs, revisions metges i un llarg etcètera) , que no tens un pressupost (ni gran ni petit) assignat per al teu servei, que ets més un responsable d´un jardí d´infància que un bibliotecari, que ets l´únic responsable d´un espai que hauria de ser responsabilitat de tots, que les associacions de pares no lluiten com haurien pels drets dels seus fills,… et suposa un sobrepès a s´esquena important.

Aquesta és la trista realitat que envolta moltes de les biblioteques escolars de la nostra comunitat i suposo també moltes d´altres. Sales abandonades d´alumnes i fins i tot en alguns casos de bibliotecaris o mestres que se´n cuidin. I les poques que funcionen ho fan per la bona voluntat de professors o directius amb més o manco bona voluntat i saber fer. Aquí ja no es tracta de doblers sinó de sentit comú i preocupació per les coses, requisits que fallen en alguns centres

Jo sóc un més de tants que ha decidit llevar-se el sobrepès de l´esquena, a la fi he dit NO. En realitat no era tan difícil, bastava dir NoooooooooooooooOooo.

Però no és un no en segona persona -a la meva feina m´han tractat sempre de la millor manera possible- és un NO a la societat que permet que a n´aquests temps encara hi hagi nins que no puguin llegir en temps de menjador, o pintar o divertir-se o simplement no saben què és un conta contes…

Això sí, després altes instàncies es dediquen a fer plans de lectura com si fossin la sol·lució a tots els problemes mundials. I dic jo, no serà l´hora de les imposicions (amb recursos si escau)?